L’arquitecte “està en perill d’extinció”

Una breu introducció i la presentació dels convidats, per part de Carles Puig en la seva funció de moderador, va iniciar l’acte: ” Segons en Jordi Ludevid, president del CSCAE (Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España), al 2009 nomes 10% de projectes respecte any 2000, hi ha 1 arquitecte per cada 755 habitants a Espanya, en comparació amb França en el que hi ha 1 arquitecte per cada 2212 habitants”.

Vicente Guallart: Arquitecte. Va obrir el seu propi estudi a Barcelona l’any 1992. Combina la seva activitat professional amb la recerca i projectes educatius. En l’actualitat és Director de l’IAAC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya). Entre els seus projectes i obres més rellevants destaquen la reconstrucció d’una cantera a Dènia, 3 ports al Nord de Taiwan o la Sharing Tower en el barri de la Torre, a Valencia, i altres projectes que han estat premiats en diferents convocatòries. La seva obra ha estat extensament publicada i exposada internacionalment a la vegada que ha estat conferenciant en diferents ciutats i universitats europees i nord-americanes.

David Lorente: Arquitecte. L’any 2000, juntament amb Josep Ricart, Xavier Ros i Roger Tudó  funda H ARQUITECTES, una empresa de serveis d’arquitectura formada per un equip de 12 persones. Ha estat guanyador de diversos concursos d’arquitectura com la Residència d’estudiants de l’ETSAV, l’escola de primària Sant Nicolau de Sabadell o el Palau de Congressos de Ciutadella de Menorca entre d’altres. També ha estat guanyador de diversos premis de reconeixement a la seva obra construïda com la 4ª i 5ª biennal d’arquitectura del Vallès, 5ª edició dels Premis Joves arquitectes de Catalunya  i finalista dels premis FAD.

Enric Massip: Arquitecte. Professor de Projectes de la UPC i amb una àmplia experiencia docent a nivell internacional. El seu treball teòric ha estat publicat en diversos articles i llibres. L’any 1990 funda EMBA_ESTUDI MASSIP-BOSCH ARQUITECTES, amb el que ha resultat guanyador en diferents concursos d’arquitectura, entre els que destaquen la torre Diagonal ZeroZero, actualment en construcció, l’edifici d’usos mixtes Vullpalleres a Sant Cugat del Vallès, el nou Centre Penitenciari de Tàrrega i la Seu i Centre logístic de TJ Collection a Moscú.  La seva obra ha estat seleccionada o premiada en diferents convocatòries com els Premis FAD d’arquitectura,  la Biennal d’arquitectura del Vallès o la Biennal del Paisatge entre d’altres.

Xavier Vancells: Arquitecte. Compagina la seva activitat professional amb la docència com a Professor Coordinador del Taller de Arquitectura a l’ETSAV – UPC. L’any 2000 creà l’estudi FFPV Arquitectura junt amb Franc Fernández i Carles Puig.  L’any 2006 va fundar XVA, Xavier Vancells Arquitectura. Ha estat finalista pels premis FAD d’arquitectura i ha estat premiada en la 2ª i 4ª Biennal d’arquitectura del Vallès. Entre els seus projectes i obres destaquen el Centro de Arte Contemporáneo de Huarte, a Navarra, el nou Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i diversos projectes d’habitatge social a Terrassa i Barcelona amb els que ha estat finalista dels Premis FAD.

El debat va començar amb una valoració individual de cadascun dels convidats sobre com entenien aquests moments d’incertesa (o crisi) i quina ha estat la seva reacció:

Enric Massip: “no ha estat una crisi sobtada, si no que ja es veia a venir”. Va insistir, pero amb un to més optimista, que les oportunitats que tota crisi genera no es basaran en la forma com s’ha fet les coses fins ara i que per tant cal un esforç per repensar-les. En el seu cas particular en el seu despatx, han optat per la internacionalització “obrint camins fora”, no només com ha estratègia per fer-hi front, ja que de sempre han tingut aquesta inquietud. Els arquitectes catalans tenen prestigi internacional, un intangible que es pot aprofitar.

Xavier Vancells: d’acord amb el plantejament d’Enric Massip, afegeix que l’anomenada arquitectura “espectacle”, feta pels “arquitectes estrella”, és una inversió per a les ciutats que els permet posicionar-se a escala global, de la que, potencialment s’en pot treure molt beneficis.

David Lorente: considera que els últims 10 anys potser han estat extraordinaris pero és un cicle que ja s’ha acabat. Fa la següent reflexió: “quin ha de ser el paper de l’arquitecte?, potser s’han de buscar noves definicions” i es pregunta que es que pot aportar l’arquitecte: “edificar?, posar ordre?, sensibilitat?; per arribar a la conclusió de que cadascun ha de poder aportar el que sap fer millor.

Vicente Guallart: Comenta que ha d’haver-hi un canvi de paradigma, una nova forma d’entendre l’arquitectura. Els arquitectes en els propers anys hauran d’adaptar-se a unes noves condicions de treball en xarxa i “inventar-se” els encàrrecs. Carrega contra l’inmobilisme de les convencions establertes i proposa com alternatives el treball en xarxa, la internacionalització, i la recerca i la innovació. Afegeix que:” cal buscar els diners i la financiació, que n’hi ha”

El torn de preguntes posterior va començar amb per la gestió interna dels respectius despatxos: per adaptar-se a aquesta situació d’incertesa, ha calgut fer canvis organitzatius? Quin és el model de despatx pot adaptar-se millor a aquesta situació?

David Lorente: “El nostre despatx no s’ha aprofitat de la desmesura dels passats anys” i tot que han hagut de fer algun ajustament de personal, “no hem notat de formatraumàtica”. Comenta que els despatxos grans permeten afrontar grans projectes, pero es perd la relació del arquitecte amb la obra, amb els tecnics i constructors. Aposta per “un despatx petit per mantenir aquest constant treball amb la obra pero prou gran per afrontar els projectes amb garanties”. Apunta pero, que, el més important es: “escollir que vols ser, que vols fer”.

Enric Massip: “la mida no importa” comentari que va arrencar somriures dels assistents, comenta que a païssos com Japó o els EUA conviuen tot tipus de despatxos d’arquitectes, “a França són populars els despatxos de 1 o 2 persones”. Afegeix que tot depen de les possibilitats i objectius de cadascú i moltes vegades del context. Descriu la situació dels anys passats com a “anòmala” fruit de la especulació. Per fer front al descens d’encàrrecs al 2008 van haver de reduir la plantilla, pero en canvi a l’any passat (2009) van haver-la d’ampliar. Considera que la dimensió del despatx no és important sino la intensitat del treball, “per aconseguir projectes que tinguin anima”. Per al seu despatx aspira a mantenir la dimensió actual i aspirar a projectes grans per “engrescar” a d’altres professionals. “Generar oportunitats i organitzar la feina”.

Xavier Vancells: “és imprescindible tenir una estructura flexible” comenta que cal disposar d’un equip “base” amb gent de molt confiança i ampliar-lo amb col·laboradors externs, els millors de cada especialitat, aixó permet: 1) obtenir una millor qualitat en el projectes, 2) donar-hi un tret distintiu per diferenciar-se. Considera que, ara que s’hareduit el volum de feina i per tant es diposa de temps, és el moment de aprofitar per millorar les capacitats del despatx: plantejar-se com estalviar en la construcció i manteniment dels edificis, formar-se i “destinar recursos” a la comunicació del projectes.

Vicente Guallart: “el promotor ha mort” segons Guallart la crisi ha matat al promotor i l’arquitecte, com en el passat o feien amb la construccio de catedrals, ha d’assumir aquest paper. L’arquitecte ha de passar a “l’ofensiva”, a Catalunya, històricament hi ha hagut moviments renovadors com la reinaxença, el Gatpac i reivindica el paper de lideratge del arquitecte en el procés de transformació de la societat i el seu entorn, ja que si no seràn altres professions emergents les que ocuparan aquest lloc i afegeix que ” l’arquitecte esta enperil d’extinció”.

En aquest moment es va establir un interessant debat sobre el paper de l’arquitecte en l’actualitat. Un cop finalitzat, el moderador, Carles Puig llença una nova bateria de preguntes sobre quina es l’’estratègia de màrqueting dirigida a nous encàrrecs: “Com reaccioneu davant l’alt número de despatxos que es presenten als pocs  concursos d’obra pública? Heu focalitzat l’estratègia en clients de referència o n’heu buscat de nous?. Us heu plantejat aliances nacionals o internacionals?”. I en matèria de comunicació: Quin és el missatge corporatiu més adient a aquesta nova situació? Feu més difusió dels vostres projectes?. Heu explorat noves vies de comunicació?

David Lorente: es postula en contra dels concursos oberts per que ho considera “un dispendi d’energia” i proposa la fòrmula del concurs restringit.

Xavier Vancells: tot i que també ho considera una mala pràctica diu que no li sembla que hi hagi alternatives. Com a positiu, afegeix que “als despatxos mitjans, si els concursos són nets, els hi dòna possibilitats”. Afegeix pero, que ara, més que mai, és necessari treballar en col·laboració i sumar currículums per aconseguir encàrrecs.”Posar-se d’acord porta molta feina  i, a vegades, es poden generar conflictes”.

Vicente Guallart: “jo vaig perdre 17 concurs consecutius aquí, en canvi a Taiwan vaig guanyar-los”, així inicia la seva intervenció en Guallart, i continua reclamant més transparència en aquest procesos. Afegeix que des de l’IAAC (organisme que ell dirigeix) estan treballant amb la Federació de municipis per establir unes noves regles: conèixer qui són els membres del jurat i fer públic que que vota cada membre del jurat, són algunes d’aquestes. A les que Enric Massip afegeix que el jurat hauria de donar a conèixer el seu currículum.

Enric Massip: el seu cas també es força aclaridor, de més 200 projectes només n’ha construit uns 15. Cal, però, “aprofitar les oportunitats i no perdre el objectiu de qualitat”.

Xavier Vancells: actualment les noves tecnologies són un avantage que facilita la creació de projectes, el treball en xarxa, fer-ne difusió i establir xarxes de relacions.

Vicente Guallart: les noves tecnologies poden permetre recuperar al arquitecte el lideratge social perdut. Posa com a exemple el descens de la compra de llibres i revistes d’arquitectura per part dels estudiants, que, en canvi, són àvids comsumidors de blogs i imatges a internet. Les referències actualment són els blogs.

El debat va continuar obrint el torn de preguntes als assistents, moment en el que van sorgir nous temes d’interés sobre els criteris per a la “compra” de serveis d’arquitectura i el treball del arquitecte amb d’altres disciplines, deprés de les respostes dels convidats es va donar per finalitzat el debat.

One thought on “L’arquitecte “està en perill d’extinció”

  1. Utilitas, firmitas, venustas

    L’arquitectura ha estat al llarg de la història una eina al servei del poder. Quan aquest, amb més o menys il·lustració, ha estat sensible als principis vitruvians, els resultats obtinguts han estat plausibles perquè:

    1) l’arquitectura ha complert la funció que tenia encomanada -utilitas-,

    2) ha estat sòlida i ben construïda -firmitas-

    3) ha satisfet els cànons d’harmonia i proporció -venustas-.

    El lema de Vitruvio que defineix els principis fonamentals de l’arquitectura s’ha anat trastocant al llarg de les diferents èpoques històriques.

    A vegades, la causa de la pèrdua de les qualitats fonamentals de l’obra arquitectònica a estat motivada per la mala pràctica dels arquitectes i altres vegades perquè el poder polític o econòmic sol·licitava qualsevol altra cosa de l’arquitectura que res tenia a veure amb la utilitat, la solidesa i la bellesa.

    Davant les perversions d’aquests tres principis fonamentals sempre sospito.

    Sospito i alhora crec que darrera la perversió s’amaga, no només una incapacitat professional o artística de l’arquitecte, sinó quelcom més greu, l’interès inconfessable del poder que s’oculta darrera d’una gran campanya propagandística destinada a encobrir moviments especulatius o aixeca una cortina de fum que emmascara la sobergueria d’aquell que ha fet l’encàrrec.
    Sospito i alhora temo que els utilitas, firmitas, venustas no es converteixin en luxury, show-business, vanity. (Al pas del llatí a l’anglès doneu-li la significació que vulgueu)

    En efecte, l’arquitectura ha de ser útil, – utilitas – ha de respondre perfectament a la funció que té encomanada i servir a les necessitats de l’home. No val trastocar utilitas per luxe i construir grans edificis insostenibles, que fan gala de malbaratament d’energia i dilapidació de materials. Són monstres que s’ho mengen tot i amb fatxenderia ensenyen la seva pell llustrosa de murs cortina de vidre i titani.

    Tampoc s’ha de substituir la solidesa, -firmitas- per l‘espectacle efímer i temporer d’una arquitectura de bambolines que s’han aixecat al servei del negoci immobiliari o mediàtic. Quan això passa contemplo les façanes i penso en la durabilitat i en la vida útil de l’edifici, com n’és de car mantenir aquest espectacle i m’esborrono calculant la pecúnia que produeix el show-business de l’arquitectura.

    Contemplem sovint com s’ha pervertit el principi de bellesa -venustas- que constitueix un dels fonaments naturals de l’arquitectura. Veiem com sovint es trastoquen les mesures i la proporcions adequades per la megalomania i per la originalitat mal entesa. Es substitueix la bellesa de l’obra arquitectònica per l’envaniment de l’arquitecte histrió i per la vanitat del qui fa l’encàrrec, que, el dia de la inauguració de l’obra, reclama la fotografia al costat de l’arquitecte de campanetes.

    Quin valor té la originalitat?

    Les audàcies geomètriques o estructurals serveixen de res?

    O son només una complicació cara, grollera i difícil de construir?

    Tot això, és només un pur espectacle que sorgeix darrera el teló pesat d’una societat opulenta.

    Francesc Cornadó (arquitecte)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s